Epitafi

Qui t'ha conegut, una llàgrima, qui no, un somriure.

Un dia fa molt de temps vaig escriure un epitafi, si allò que ens posen quan som importants i morim, doncs jo tenia un ésser molt, molt estimat i un dia vaig pensar en el que voldria posar el dia que morís, i això es el que se'm va ocórrer. Ell era molt especial per mi, bé per nosaltres.

Ens remuntem fa onze anys enrere quan jo trobo un amic nou, ens comencem a conèixer, i ho passem tot junts, nits, dies, malalties, insomnis, accidents domèstics, casaments, i el naixement dels meus dos fills.

Tot ho passàvem junts, vacances incloses, el que es diu tot, fins i tot treballàvem junts. Un bon dia ell retenia líquids i no podia orinar, vaig portar-lo al metge, i desprès de fer-l’hi una radiografia va dir que s’intuïa una ombra prop de la columna. Va voler que tornés al dia següent i l’hi fes la prova un especialista, i em va dir que segurament tenia un tumor a la columna vertebral, jo en aquells moments no sabia que m’estava explicant, ja que era del tot inconscient del que allò podia representar.

El següent pas era anar a una altre clínica per fer una ressonància magnètica.. Tenia que arribar a casa i explicar que el nostre amic estava malalt i que teníem que fer unes proves més precises. Al nostre fill gran tan sols l’hi vam dir que no sabíem que tenia, i més endavant que ja estava molt malalt. La meva dona i jo vam portar-lo a l’altre clínica que el Doctor ens va dir i ell ens va rebre, era un dia fred, i nevava a Barcelona, estem parlant del Febrer del 2005. Varem passar tot el mati fen proves i cap al migdia ens va tornar a rebre per explicar-nos que era un tumor. No sabíem si bo o dolent, el que era cert es que l’hi oprimia la bufeta i no podia orinar correctament. Jo vaig voler una altre opinió i vaig trucar a un cosí de la meva mare, també metge. Ell em va adreçar a un amic d’ell especialista en aquest tipus de tumor i ja em va anunciar que no podia ser gaire bo.

El amic ens va rebre i va repetir la ressonància, vam ratificar que hi havia un tumor i que havia crescut una mica.

Llavors es va plantejar el primera dubte: operem, analitzem el tumor i actuem o deixem passar el temps. Un cop més vaig decidir, entre moltes llàgrimes, operar-lo, encara que ja em deien que podia morir a l’operació. Tot va anar perfecte i van extirpar el tumor que tenia a la columna, i la van reconstruir amb caragols i peces d’acer. Cada dia jo l’anava a veure a la clínica i parlava una estona amb ell. Els metges em deien que no millorava però no empitjorava, estava estable.

Ara ja estem a mitjans del mes de Març. Esperar els resultats era l’única cosa que podíem fer. Un 29-03-05 el metge ens va dir que allò que temíem era la realitat, era un tumor maligne anomenat hemangio sarcoma i es transmetia per la sang a tot el cos, això vol dir que l’havíem operat de la columna i potser en aquells moments ja en tenia un altre a les cames o al estómac, a qualsevol lloc.

Segona decisió: fem quimioteràpia o esperem. La quimio era molt complicada i no m’asseguraven cap mena de resultat, fins i tot podia morir em el tractament, ja que era molt dur. I havia una altre solució que ningú volia contemplar. Si la que tots penseu, però el Doctor va ser molt humà i va dir que podíem adormir-lo.

Tant la meva dona com el Doctor van deixar que jo prengues una decisió, i vaig demanar que em deixessin temps, que una cosa així es té que pensar. Era Dimarts al vespre, les llàgrimes no paraven de sortir. Dimecres vaig trucar demanant que ho féssim el Dijous 31-03-2005, només vaig demanar estar amb ell, cosa que en cap moment s’em va negar. Jo tenia que estar amb ell, sempre havíem estat junts, ell sempre estava al meu costat i en aquell moment jo no podia deixar-lo sol. La meva dona va dir que ella no volia estar, jo tenia que estar amb ell. Dijous vam anar a la clínica i ens vam acomiadar.

Em van aconsellar que no em veies plorar, ni una gota va caure dels meus ulls, totes queien del cor. La meva dona es va despedir d’ell per sempre i jo el vaig acompanyar a una altre sala. Érem el Doctor, un ajudant ell i jo. Mentre estava estirat jo em vaig posar de genolls davant d’ell, l’acariciava en tot moment, l’hi mirava els ulls i ell em mirava preguntant que l’hi passava, no entenia res de res. Jo davant d’ell cantava una nana per que s’adormís tranquil i descanses. Finalment el seu cor va deixar de bategar.

Jo en aquell moment vaig sentir una sensació de tranquil·litat i pau interior, una gran satisfacció. L’hi van injectar un medicament que l’hi va provocar una aturada cardíaca sense cap mena de patiment. Vaig quedar-me una estona amb ell agraint-li moltes coses, totes les que havíem passat junts, de fet l'hi vaig agrair el fet de néixer i estar sempre amb mi. Desprès vaig anar a buscar la meva dona que esperava a la saleta.

Sabeu que va ser una de les decisions mes difícils de prendre però una de la qual estic més satisfet? Persones del món seguiu lluitant per que si jo vaig poder fer-ho un dia............. una precisió el meu amic es deia Drack, no he pensat a dir-vos que era un gos.

Només dic que s’hauria de poder adormir un malalt per sempre sense problemes, va ser el millor per ell i per tots. Ja no caminava, es feia les necessitats a sobre, si l’ajudaven, i quasi no menjava, allò era vida?

Dies i dies en la mateixa posició i patint sense poder-se moure… quan estimes la decisió es molt semblant si es una persona o un animal, jo no dubtaria a desconnectar un familiar de la màquina si ell ho demanés i sempre amb la consciencia ben neta.

Salut